Una política territorial que pretengui ordenar un territori insular com el nostre no pot limitar-se a ser unes normes urbanístiques que disposin una parcel·la mínima de més o menys superfície a l’hora d’edificar.

De manera crònica s’incorre en l’error de considerar la totalitat del territori com a sòl urbanitzable, amb una densitat edificatòria més o menys important, exceptuant els espais naturals protegits que quedaven, fins ara, sostrets al desenvolupament urbanístic.

El fet més destacable de la realitat actual és, justament, aquest ús urbanístic del sòl, que dóna lloc a una especulació descontrolada, amb uns resultats massa evidents des de fa temps. La conseqüència d’aquesta forma d’ordenació, o més aviat de desordenació territorial, és la pèrdua dels valors sobre els que es basa la nostra principal font d’ingressos: la indústria turística. El fet que proliferi la urbanització difusa dóna lloc a un mercat de places turístiques il·legals que la perjudica greument de forma directe, per competència deslleial, i de forma indirecte degradant el paisatge i, per tant, la imatge de l’illa a l’exterior. Altra conseqüència afegida que comporta aquest procés és la minva constant dels recursos naturals, i el desfasi que ocasiona amb les infrastructures existents. És aquesta la problemàtica més greu a la que s’enfronta qualsevol intent d’ordenar racionalment el territori.

Ens trobem el mateix sempre: l’illa és una gran urbanització i només es pensa en regular les seves condicions d’ara endavant, (parcel·la mínima, superfície i volum d’edificació, ubicació de les obres, número de plantes, condicions dels accessos, espais verds, etc.)… En resum, més del mateix i, en qualsevol cas,  seguir amb un model insostenible però amb mesures per intentar allargar l’agonia el més possible.

Tot l’exposat entra en contradicció directe amb la normativa estatal del sòl, de la que son subsidiàries totes les normatives autonòmiques. A l’actual Ley 6/1998, de 13 de Abril, sobre Régimen del Suelo y Valoraciones, diu, al seu Art. 20.1: “Los propietarios de suelo clasificado como no urbanizable tendrán derecho a usar, disfrutar y disponer de su propiedad de conformidad con la naturaleza de los terrenos, debiendo destinarla a fines agrícolas, forestales, ganaderos, cinegéticos u otros vinculados a la utilización racional de los recursos naturales…”.

La jurisprudència a la que ha donat lloc la normativa existent és clara i rotunda. El Tribunal Constitucional, a la sentència 164/2001, d’onze de Juliol, referent a aquest Art. 20 de la Ley 6/1998, diu: “El Art. 20.1, párrafo 2, LRSV tan sólo se refiere al suelo no urbanizable ordinario... Para esta subclase de suelo no urbanizable (común, ordinario o general) admite el Art. 20.1, párrafo 1, LRSV, ciertos usos constructivos excepcionales: aquéllos que sirven a actuaciones específicas de interés público. La expresa previsión de aquellos usos excepcionales no impide la existencia de otros usos constructivos menores que, por ser conformes “con la naturaleza de los terrenos”, integren las facultades urbanísticas de los propietarios de suelo no urbanizable común” […] “Esta norma prevé la agregación de valor  económico a la propiedad de suelo no urbanizable común cuando en este suelo se autoricen actuaciones de interés público. La mera previsión de agregaciones de valor, posible en todo suelo no urbanizable ordinario, supone una igualación mínima de todos los propietarios de aquella clase de suelo. La igualación queda precisamente asegurada al disponer la propia LRSV que las actuaciones urbanísticas de interés público (y las consiguientes agregaciones de valor económico) son excepcionales; esto es, específicas, de interés público y expresamente autorizadas. Estas condiciones estatales son calificables de básicas y respetuosas con las competencias urbanísticas de las Comunidades Autónomas” [...] “Además, debe recordarse que la clasificación del suelo como no urbanizable común no viene impuesta por la LRSV. De tal manera que cuando la opción urbanística del órgano competente consista en la transformación sistemática y lucrativa del suelo (en lugar de simples actuaciones específicas y de interés público) bastará con adoptar la clasificación del suelo más adecuada a aquella opción: suelo urbanizable.”

Així, la interpretació pràctica que es ve fent  sobre el sòl rústic i els seus usos, i amb la que continua, no és tan sols errònia, en inferir l’incompliment de preceptes bàsics de la legislació del sòl sinó, fins i tot, anticonstitucional.

El Sòl Rústic ha de ser considerat com a tal i per tant el que s’ha de regular són els seus usos i, en tot cas, les circumstàncies excepcionals que s’han de donar per permetre l’edificació dins del seu àmbit.

A aquest efecte existeixen unes bases mínimes de les quals s’ha de partir. En primer lloc s’han de buscar les fórmules per aturar i impedir definitivament aquest ús purament urbanístic del sòl rústic; la proposta que es ve realitzant, de supeditar l’ús edificatori al manteniment de les finques, obligant a la restauració dels seus elements prèviament a l’inici de qualsevol obra de construcció, pot ser un element dissuasori d’un ús incorrecte del sòl no urbanitzable, però insuficient.

Establir mesures per lluitar contra la especulació és absolutament imprescindibles. Algunes de les que es proposen son :

• El primer objectiu és aconseguir que les noves edificacions a sòl rústic siguin efectivament vivendes que constitueixin la primera i permanent residència dels seus ocupants i que es vinculin al manteniment de les finques, és a dir, estiguin vinculades a activitats pròpies del sòl rústic, tal i com preveu la normativa vigent. Aquesta vinculació s’ha de demostrar feafentment i ha d’estar d’acord amb la normativa que desenvolupa la Llei del Sòl Balear en aquest aspecte.
• Tan sols s’ha de permetre la construcció de vivendes unifamiliars a sòl rústic a persones amb residència permanent a l’illa i amb una antiguitat mínima de la mateixa de 5 anys. D’aquesta manera, a més, s’acomplirà la Disposició Addicional desena de les DOT, que ja reconeix uns drets preferencials a aquestes persones a l’hora d’obtenir vivenda. És absurd permetre noves construccions a sòl rústic que es destinin a vivenda vacacional o segona residència.
• S’ha de vincular registralment el manteniment de la titularitat de la propietat durant un mínim de 10 anys, superior al mínim establert a les DOT.
• Per evitar al màxims fraus de llei s’ha d’establir la intransmissibilitat de les llicències una vegada atorgades i la impossibilitat que aquestes siguin tramitades per empreses immobiliàries.
• Un altra mesura que pot ser convenient estudiar son determinades excepcions als paràmetres i normes urbanístiques d’aplicació, amb la finalitat d’afavorir la conservació de les finques rústiques i el manteniment de la propietat per part de les famílies propietàries de les mateixes des de fa generacions. Així, tal i com exposa la Disposició Addicional dinovena de les DOT, per al manteniment de la unitat territorial determinada per les possessions, llocs o finques tradicionals, ubicats dins d’àrees naturals d’especial interès, es podria permetre la agrupació de les possibilitats edificatòries destinades al usos d’habitatge de la família. Aquestes excepcions, que sempre s’haurien de contemplar dins d’uns límits raonables i passar per criteris tècnics que n’avalessin la preservació dels elements i la arquitectura tradicional, haurien de vincular la propietat de la finca durant un període de temps no inferior a 20 anys, mitjançant inscripció registral, amb el compromís de manteniment de l’activitat i de ser la primera vivenda pels membres de la família que s’acollissin a aquesta possibilitat.